dijous, 26 d’abril del 2012

Article 46 (Abandonar)


"Hi ha moments a la vida en els que tens la necessitat de fer balanç, de fer inventari de tu mateix; de lo bò i de lo dolent. Arriben moments en els que vols comprovar si les teves pròpies aspiracions segueixen sent les mateixes o, si ho han fet, de quina manera han canviat. Per tal que aquest examen pugui servir ha de ser general i despietat. És una valoració difícil que està a mig camí entre la simpatia cega que hom sent per un mateix i el despreci.(...) Doncs bé, ha arribat el moment. 
(...) He escalat muntanyes impossibles per coneixe'm millor, per trobar la meva autèntica dimensió. Ho he fet empès per la bellesa de la naturalesa alpina i pel plaer de saber.(...) El vell concepte filosòfic dels anys cinquanta està basat en el rebuig del context social i la cerca d'una alliberació.(...) Així ho he decidit. Baixaré de les muntanyes, però no per quedar-me a les valls. Des de dalt he vist horitzons no menys grans que els de l'alpinisme.(...) Aniré a selves, deserts i mars llunyans, viatjaré a illes perdudes, a fons marins encantats, a muntanyes i volcans fabulosos, tocaré latituds glaçades, coneixeré gents primitives, animals salvatges, restes d'antigues civilitzacions... I ho faré amb el mateix esperit i amb els mateixos límits que sempre m'han acompanyat cap als cims.(...) La meva elecció no és una traïció a la muntanya, sinó una extensió del meu interès per la naturalesa en el seu sentit més ampli.
(...) És innegable la fascinació exaltadora que exerceix l'impossible, que, juntament amb lo desconegut, ha encoratjat sempre l'aventura humana. Lo que avui és impossible pot no ser-ho demà. I lo que per un és insuperable pot no ser-ho per un altre més dotat i preparat. Però el que sí està clar, és que l'impossible, perquè segueixi sent facinant, ha de ser conquistat, mai destruit. Els cims impossibles, escollits per l'alpinista com una mesura d'un mateix, han de ser enfrontats amb mitjans purament humans i no recorrent a tècniques aplanadores que tenen el mateix efecte que una piconadora. No s'hauria d'oblidar que les grans muntanyes tenen el valor de l'home que es medeix amb elles, sinó, resten allí, com estèrils munts de pedres.
(...) Les muntanyes no són més que un reflexe del nostre esperit. Cada muntanya és petita o gran, generosa o avara, en la mesura del que nosaltres som capaços de donar-li i demanar-li. (...)"

Text extret del llibre:
"Montañas de una vida"
De: Walter Bonatti

El text és un resum de l'explicació que dona un dels millors alpinistes de la història quan en cim de la glòria decideix sobtadament deixar l'activitat amb tant sols 35 anys. Més enllà d'un currículum impresionant Bonatti el que va vdeixar va ser una profunda petjada de filosofia de muntanya que encara avui es resisteix a desaparèixer. Va abandonar l'activitat, però no els ideals.



dilluns, 23 d’abril del 2012

Article 45 (Sant Jordi)


Escaladors

Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.

                                  Autor: 
                  David Madueño
        Poema extret del llibre:
       Poesia per a Carnívors
                    Per cortesia de:
                                   V.M.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Article 44 (La corda)

 

 "A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle... 
     Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.
     Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.
     A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.
     Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós. 
     Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.
     A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.
     Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.
     De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge." 

Text extret del llibre: 
"La montaña es mi reino"
de Gaston Rébuffat
quan tenia 15 anys...
a J.R.R.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Article 43 (La informació)


Encara recordo el Xavier Graset al programa de tv3 "Sense Títol" dient, amb un diari a la mà: "La informació és una selvaaa!". 

Res més lluny en el món de l'escalada on la informació és l'urbanisme.

Avui escric les paraules clau al google: ressenya, latin brothers, montrebei,... i si tinc una mica de perícia amb el ratolí trobaré un blog, un post, amb una ressenya que em dirà tot el que deien les ressenyes abans, que ja era massa, (metres de cada llarg, recorregut, material emplaçat a cada reunió i a cada llarg, material necessari que haig de dur i l'horari aproximat) i a més a més, podré saber com es troba en l'actualitat la via. Si algún dels pitons ja no hi és, en quin llarg i en quin punt del llarg hauré d'emplaçar cada peça del material recomanat, si és millor que em pengi l'alien verd a la dreta o el groc a l'esquerra, on hi haurà la roca descomposta i quants metres durarà, en quin diedre em puc perdre, etc... Tot a fi i a efecte de facilitar l'objectiu, reduir la incertesa i suprimir l'aventura. 

Si trobes que hi ha massa xapes no les xapis, si trobes que hi ha massa informació no la utilitzis, si t'han sikat una pedra al mig d'una via no l'agafis, que cadascú faci el que vulgui!?

Ok em sembla bé, però l'entremat que estem construïnt a partir de les llibertats individuals ens interessa?

Amb lo que s'està convertint l'escalada ens agrada? El nostre ego està per damunt de l'ètica que uneix aquests egos?

La gent mira per internet un video d'un bloc, via d'esportiva o el que sigui i després arriben al projecte i creuen que l'han fet a vista? Asseguradors radio-flashers, canyes, allargos, top-ropes, etc... Primer recopilem tota la informació, reduïm al incertesa, matem el procés de descobrir i després a tatxar.

Si em pogués assentar als costat del Buenafuente en aquell Late Night Show enlloc d'en Xavier Graset diria: "La informació és una merdaaaaa"

La informació no deixa espai per a l'aventura.