dissabte, 15 d’octubre del 2011

Article 31 (bloc vs boulder)

És curiós com l'escalada i la informàtica han seguit un mateix procés de miniaturització. Diuen que el primer ordinador que hi va haver al món ocupava tota una habitació sencera i només estava capacitat per fer sumes i restes... la cosa ha anat evolucionant i avui en dia tenim uns telèfons mòbils que gairebé te la mengen... buenu, li mengen a un altre i tu ho pots veure pel youporn. Doncs podriem dir que amb l'escalada ha passat el mateix, hem passat de conquerir vuit mils i cares nords als alps a fer bloc, jo encara diria més. Ja hem tocat fons, si us hi fixeu totes les competicions d'escalada acaben amb concursos de "lances" és a dir escalada d'un sol moviment. Què pots conquerir amb un sol moviment? Ja ens assemblem a l'atletisme. Salt de llargada, d'alçada,... Lo curiós és que triomfa.
Deia aquell: "tingueu somnis ben grans per no perdre'ls mai de vista", i avui la gent somia en escalar una pedra de 2,5 metres, aixó si per la cara nord que és més xunga, 8a de bloc... Recordo quan era jove que el bloc no existia. Existien vies amb passos "à bloc" (traduït literalment: "a fondo") i que no volia dir res més que la dificultat de la via en qüestió estava concentrada en una secció curta. També recordo, quan encara tenia cavells, que el boulder es feia els dies entre setmana al plafó o els dies que per cansament o per mandra no s'escalava. El boulder era un entrenament, diuen que al CAMP 4 la gent es llevava tard, deixaven la corda i l'arnés a la tenda  i per no perdre la forma anaven a fer una mica de boulder. Dificultat tècnica i física sense alçada. El que llavors era un entrenament avui s'ha convertit en una disciplina de l'escalada. I de fet és la disciplina que més triomfa! Que bàsicament és com dir que el que la mandra triomfa! I no és extrany tal i com està el pati que la mandra sigui el que més triomfa: generació ni-ni (ni estudio-ni treballo-ni escalo-ni fumo porros), especulació (mínim esforç màxim benefici), crisi, atur... però intentant lligar-ho tot corro el risc de que se'm talli la maonesa (salsa originària de Maó, ciutat de Menorca, Paisos Catalans). I parlant de salses, deia aquell que "la salsa de l'escalada és la por". Per tant la pregunta d'avui és ¿Podem considerar escalada una cosa que traeix l'escència/la salsa de l'escalada?

Reflexionem-hi.

Foto: sempre ens quederan els tsunamis o highballs, però són solos no?